Senior i El Cor Brutal, dues hores més d’amor per la música

Divendres passat, 23 de març, el Teatre Principal de València va viure un concert únic de Senior i El Cor Brutal, que celebrava una dècada de treball i “amor per les cançons”; més de dues hores màgiques de rock en directe acompanyats de La Síndrome Lòmax, els cantants que participaren en la gravació de l’últim àlbum de versions Valenciana, Vol.1 (Malatesta Records, 2017).

David Carabén (Mishima), Judit Casado (Ventura), Carles Chiner (Gener), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Artur Estrada (Nueva Vulcano), Carlos Sanjosé (Sanjosex), Clara Andrés, Jordi Lanuza, Pau Vallvé i Mireia Vilar van ser els convidats a una nit molt especial que va omplir el teatre de gom a gom.

Després d’una recepció al vestíbul y un monòleg de Xavo Giménez (La Teta Calva), el quartet format per Miquel Àngel Landete (veu), Endika Martín (guitarra y teclats), Juanlu Tormo (baix) y Rafa Ferreiro (bateria) van saltar a l’escenari amb Ja era hora i L’home que era ahir. Era una nit per a celebrar que estem vius y tenim salut, va dir Landete.

Una vetllada marcada per l’amor, el pas del temps y eixe híbrid de rock ianqui a la valenciana, que va comptar amb clàssics com Soledat Il·lustrada, una adaptació de la cançó de Courtney Barnett interpretada amb el músic Joan Pons, o Feliç quan plou, una bonica versió de Happy When It Rains de The Jesus and Mary Chain, protagonitzada per la veu dolça de Judit Casado. La vocalista de Ventura va fer doblet amb Cari, cantada al disc per Maria Arnal.

Per a la ocasió, El Cor Brutal va sumar un nou membre, Gilberto Aubán, que els va acompanyar amb el teclat i la veu en temes com La Reina d’Anglaterra, de Grupo de Expertos Solynieve.

La banda va escollir cançons de tot el seu repertori (Bomba de plaer, L’animal, Tots el ianquis que vuic i Lluna de mandarina, entre unes altres), incloses als àlbums L’experiència gratificant (2009), Gran (2011) i El poder del voler (2014).

Hi va haver moments més serens i introspectius, així com altres més animats que convidaven a moure’s. Actuar en un teatre com el Principal va assegurar una experiència gratificant per a l’oïda, però en cançons com El signe del temps entraven vertaderes ganes d’alçar-se de la butaca y posar-se a ballar. La grandària de la sala no va impedir tampoc que el concert fóra interactiu i proper.

Johnny Cash va tindre el seu moment d’honor amb Anell de foc, que Landete va versionar amb Carles Chiner. La veu potent del cantant de Gener es complementava amb imatges projectades al fons de l’escenari del Sol i amb tonalitats roges. De fet, cada cançó va estar acompanyada per vídeos que seguien el ritme de les melodies o guardaven algun tipus de relació amb les lletres. El final d’aquest Ring of Fire valencià va ser elèctric, ple de foc.

Els minuts més íntims els van protagonitzar David Carabén a la veu i Endika Martín al teclat, a soles sobre l’escenari interpretant Marta, una entranyable adaptació de l’original de Tom Waits. Igual d’hipnòtiques van ser El vell i el jove amb Carlos Sanjosé i el duo amb l’olivera Clara Andrés en Potser tingues raó.

Com en Valenciana Vol.1, Mireia Vilar, Pau Vallvé i Jordi Lanuza van tancar la llista de col·laboracions amb El cos es trenca/He sentit algú dir. Tot el sèquit d’artistes va eixir a escena per a cantar a l’uníson les últimes línies de la cançó, animats per tot un públic en peu, cantant i fent palmes.

Una pausa d’uns segons van antecedir la cançó final del concert, València, Califòrnia, ja només amb la banda valenciana sobre l’escenari. Els assistents es van alçar de nou per aplaudir Senior, El Cor Brutal, La Síndrome Lòmax y, per descomptat, la música. Llarga vida a tots.

Texto: Susana M. Monfort