Sempre ho he dit i sempre ho diré: el Feslloch és el meu festival. És, sens dubte, el lloc on millor ambient de treball he trobat, ja siga pels companys amb qui compartisc zona de batalla (Pepe Girona, els templats del KoMa…) tant com pel tracte per part de l’organització cap als mitjans acreditats.
Enhorabona.
Per molts anys!
Dijous
Comencem. Dijous de matí mañana, com sempre, jo no sabia en qui acabaria acampant, pa variar. Al final s’aclarim i un poc abans del mig dia, carregue la meua “perla negra” (un Seat Ibiza del 1990) i em tire a les carreteres destí Benlloch.
Pot ser sort, pot ser manya, però només arribar allà vaig aparcar davant de la bodega que hi ha al costat del Charter, lloc clau. La meua gent també acabe d’arribar i ens reunim buscant aquell lloc promès. Al meu cap només un pensament que quasi em lleva la son la nit anterior: “tindré lloc per a penjar l’hamaca?” Dormir és secundari, l’important és tindre on fer la sesta després de dinar. Tot m’estava eixint de perles: hi havia dos pins perfectes per a penjar-la. Montàrem la tenda, montàrem l’hamaca, i anàrem a recarregar al charter menjar i beguda, que tres dies son molts dies.
Entre pitos i flautes se’ns fa l’hora d’acreditar-se. Aquest any polsera de tela i cartellet amb foto acreditativa. Comencem bé (encara tinc l’espineta clavada de l’anterior edició que em vaig quedar sense la polsereta…)
La primera jornada, com ja és tradició, comença amb un correbars per tot el poble, amenitzat per una xaranga amb musics de la Banda de Benlloch. Centenars de joves cantant i ballant recorrem els carrers acabant a l’entrada dels concerts, en el perfect timing per a que la gent puga anar un moment a les seues tendes i entre a disfrutar dels primers concerts del festival.
Els encarregats d’obrir la desena edició van ser Calmoso & the Black Fang. El grup, encapçalat pel vocalista de Mash Masters, dugueren a la plana la seua música amb arrels jazz i funk, un hip hop espectacular. Bon començament del festival.
Els següents van ser els Prozak Soup. El grup de Joan Palomares i companyia aterrava amb el seu nos disc «Bang!» a Benlloch, amb la força del seu rock amb bases tant electròniques que et recorden a la rave, vamos. Se’m va fer estrany que actuaren tan prompte, els encaixava com a grup al final de les jornades. Tot i així, calfaren l’ambient per a rebre al primer cap de cartell del festival: Apencat.
Els de Xaló estan ara en el seu millor moment, podent trobar-los al capdamunt de nombrosos festivals este estiu. Amb un directe un tant diferent, amb fonts de foc que quasi em socarren, es van mantindré fidels però als últims directes. On s’ha quedat Obri la llauna ens preguntem molts, què haurà sigut d’aquella xiqueta dolça…
El temps entre grups estava amenitzat al nou escenari Escarbat, situat a l’altre costat del cap de futbol, i on vam trobar en aquesta primera jornada a Macondo Dj i als Escala i Corda Dj Set.
Assekes eren els següents, i com ja vaig recomanar al post pre-festivalero de grups que no us deuríeu perdre, espere que no us els perguereu de veritat. El seu ska-rock a les 2 i pico del matí entra fi, és el grup que ha de sonar. Amb les cerveses i kalimotxos fent efecte, els balls es succeïren ja en el públic com entre els fotògrafs que allí estàvem currrant. Com no, el Mero Festivalero a primera fila, que fins i tot va pujar a l’escenari per a sentir de més a prop el seu tema.
Finament, tancant la primera jornada a l’escenari Ovidi, vam trobar als joves Skatuttipresto. Poc a poc van creixent, aquest jovent son el futur i sincerament espere que en els pròxims anys obtinguen tot el reconeixement que mereixen. Ska des de Godella, acabant de menejar als valents que vam aguantar fins al final de la jornada.
Avui no tocava rave. No sé per què, però no tocava. A dormir, tot i que de dormir assoles vaig passar a dormir amb una parella amb mi, però això ja és un altra història i després del que em va passar al Vinya, poques coses m’asusten…
Divendres
Surt el sol, com cantarien el Égalité, i la calor que feia dins la tenda és insuportable. El matalàs umflable del Tot a euro seguia funcionant i m’havia fet dormir a un pam d’en terra. Suficient per a no clavar-se les pedres. Beure, dinar, beure, berenar… Hores llargues però que valia la pena patir sabent la jornada que ens esperava.
A l’Auditori, al llarg de la vesprada, van actuar Mireia Vives i Borja Penalba, Judit Nedderman i Eva Dènia, penjant el cartell de complet i tot havent-se dut a terme altres anys, consolidant els concerts a l’Auditori de Benlloch com un atractiu amb molt de potencial per a properes edicions.
La jornada al recinte començava amb un impressionant concert de Botifarra a banda. L’escenari ple de cadires, i sobre elles, més de 50 músics de més de 25 comarques de tot el nostre territori. No l’havia vist mai en directe i la veritat es que junt amb tota la banda de músics és brutal. Ja siga pel seu cantar, per la seua forma de presentar les cançons, per representar aquesta cultura tant nostra… val molt la pena anar a un concert seu.
I de la part més tradicional del nostre país, a Califòrnia. A Senior i el Cor Brutal només els va fallar una cosa, i que no té res a veure amb ells: l’horari. El seu torn fou a l’hora de sopar, previ a l’actuació de Fermín, llavors a molts en va pillar un poc tort. Tot i arribar a mig concert, vaig poder gaudir del seu rock surfer amb lletres carregades de missatge social, en valencià, reclamant allò nostre, i reclamant també que hi ha que anar a votar, que després passa el que PPassa, ens comentava Micalet abans de tancar amb la seua València, Califòrnia.
Ara si, era el torn del cap de cartell del festival, i personalment, del grup que més ganes i il·lusió em feia veure i fotografiar. S’alçava el teló i Fermín Muguruza & the New Orleans Basque Orkrestra ocupaven ja l’escenari. Només amb 6 concerts al seu calendari, tancant la seua micro-gira l’endemà al Festival Cruïlla a Barna, era el plat fort d’aquesta desena edició-aniversari del Feslloch.
Allò és espectacular. Tots coneixem ja a Fermín Muguruza i la seua veu, ja fora com a cantant de Kortatu, com a cantant de Negu Gorriak…. Però el que no molta gent coneixíem era la brutal veu de la cantant femenina que forma part de la banda. Allò és increïble, com arribava a tons tan alts i entonats a la perfecció, ens deixà flipant a molts dels allà presents. Sense oblidar al meravellós equip de vent metalls que cobrien la rereguarda de l’escenari junt amb la bateria i la multipercusió. A més, a la seva esquerra, comptava també amb un teclat i un jove baixista que no parava quiet i donava molt de joc, a part d’una genial música. Un dels moments claus va ser quan aparegué Xavi Sarrià a cantar Yalah Ramallah on tot el públic s’arrancà a ballar i a corejar el nom del ex-vocalista d’Obrint Pas. Al acabar, a més, part de la banda baixà al públic per a tancar un concert espectacular.
Les següents en actuar van ser les Pupil·les Dilatives a l’escenari Escarbat, presentant allí un dels seus últims temes presentat poc abans, «Gresca», un tema molt festiu el videoclip del qual va ser enregistrar al seu últim viatge a ses illes. Tot i tocar a l’escenari menut i després de l’apoteòsic Muguruza, es va plenar prou amb un públic fidel que coneixia gran part dels seus temes.
Tant Natàlia com Mireia també van fer aparició després amb Tirant Lo Rock, a la cançó Rebels, reivindicant el poder de les dones.
L’ultim grup que vam vore el divendres va ser Vadebo, que eren els encarregats de tancar l’escenari Ovidi algo més tard de les 4 del matí. En la seua nova gira presentant el su últim treball Actitud, els valencians reuniren a un bon grapat de gent tot i l’horari i que no van parar de ballar en sonar temes com “Va de bo” que a la gent li encanta i tancant amb el seu últim single, “Se’ns fa de dia”.
Dissabte
L’últim dia és arribat, i després de passar per la rave sols hem dormit un parell d’hores. No passa res. Som joves (tot i que la calor i els dos dies de bailoteos pesen ja).
Una notícia ens sorprenia, a causa d’un canvi d’horaris, a Pepet i Marieta se’ls feia impossible actuar, llavors vam patir moments d’incertesa sobre com s’anava a reconstruir el nou horari de la jornada. Aquest problema solucionat, i algo més tard de les 20h, començaven els catalans de Doctor Prats. Estos també son alegria pura i dura: si la seua música ja fa impossible estar-se quiet, el directe que tenen dona molt més joc encara, i si ja contem que a la seua caseta de merxan pintaven la cara amb pintures i motius ètnics… festa completa.
A continuació d’ells, que tenien un altra actuació a les 2 del matí a Catalunya, pujaren Auxili amb el seu reggae valencià. Aquests, com Aspencat, es troben despuntant al panorama i el seu nom sempre apareix als festivals més importants. Presentant “Instants Cremant”, van calfar motors per a un dels altres caps de cartell del festival, els Train to Roots.
Els de Cerdanya ompliren el recinte també amb un reggae més animat, que permetia ballar més alegrement. Es va notar que era un dels plats forts i la gent tenia ganes de festa. El punt clau van ser dues xicones que anaven vestides una de maduixa i l’altra de pinya, emulant el videoclip de «Hot Situation«, i que els propis artistes les van fer pujar a l’escenari per a viure des de dalt aquell tema, el més conegut de la banda.
La nit no parava i Atupa pujaven amb el seu rap amb bases molt electròniques, però amb la sorpresa que amb ells pujaren un equip de ball de València, els Home Dance Studio, que pel que he vist a les fotos, també els van acompanyar a l’actuació de l’Acampada Jove a Montblanc.
Sva-Ters i X-fanekaes van ser els valents que cronològicament, acomiadaren el Feslloch des de l’escenari Ovidi. Bandes que comencen a girar poc a poc, i van a més al nostre territori, i que sens dubte desitgem coincidir més amb elles.
Però no anàvem a acabar ahí, era el torn de fer la clausura oficial, i DJ Biano, amb póc més que una mini-tauleta conectada al seu mòbil, va amenitzar la sortida del sol a Benlloch. Eren vora les 8 del matí, i l’organització ens va fer eixir del recinte del camp de futbol del Benlloch, el Feslloch s’havia acabat. Al menys oficialment. Quedava la rave. I menys mal, ja que tancar l’últim dia tan prompte …
Com deia m’abuela, més val arribar d’hora que no prompte.
Tocava dormir, o bueno, a les 10:30 del matí, intentar-ho, ja que havia de replegar tot i tornar cap a casa. I cap a un llit, que el company del matalàs del tot a euro es va foradar la segona nit fent-me dormir en terra els dos últims dies.
Ara si, Feslloch acabat i l’any que ve més i millor.
Agrair de nou a tota l’organització el seu gran treball i com ens ha tractat en aquesta edició, als caçadors d’instants Sento, Andrea, Iolanda, Arturo, Pepe, Sara… per acollir-me com un més i a la gent i voluntaris que han fet possible que es duguen a terme coses com aquestes.
Fa goig.
Gràcies
